Què he de saber sobre l’embaràs amb reproducció assistida?

No hi ha cap diferència en el procés de desenvolupament de l’embrió, i després del bebè, un cop realitzada la transferència: El desenvolupament de l’embaràs segueix el mateix curs que un embaràs natural.

Es calcula el principi de l’embaràs restant 14 dies a la data de la seva inseminació, de la seva punció fol·licular o a la data de la punció de la donant per a les receptores d’ovòcits.

Les setmanes de desenvolupament de l’embrió corresponen a les mateixes que en un embaràs natural, no hi ha cap retràs ni avançament en el creixement del bebè quan es realitza una tècnica de reproducció assistida.

Quan s’està embarassada, sovint es tenen símptomes que són nous o que resulten incòmodes, com per exemple nàusees o acidesa d’estómac. En general són molèsties passatgeres i no són motiu d’alarma.

Tanmateix, alguns símptomes poden indicar un problema més important i, en aquest cas, el millor és anar immediatament al seu centre de salut o a l’hospital. Per exemple, dolor important a l’inici de l’embaràs.

El risc d’avortament espontani és el mateix (15-20%) que en un embaràs natural i va augmentant amb l’edat de les pacients d’inseminació o de FIV. Per a les pacients que reben una donació d’ovòcits, els riscos no augmenten perquè els ovòcits provenen d’una donant jove d’entre 18 i 35 anys.

Després dels 40 anys, la dona embarassada, ja sigui de forma natural o després de tècniques de reproducció assistida, té més riscos de desenvolupar una hipertensió de l’embaràs, una diabetis gestacional, etc. Per tant, aquests embarassos s’hauran de seguir amb molta cura.

També s’ha comprovat científicament que els nens nascuts gràcies a tècniques de reproducció assistida no tenen més riscos d’alteracions genètiques o malformacions que els nens nascuts a través d’un embaràs natural.

L’obtenció d’una gestació per tècniques de reproducció assistida no exclou la necessitat de realitzar les proves habituals per diagnosticar una anomalia al fetus. En principi només es realitzarà una amniocentesi quan el resultat del triple-test (triple screening) tingui un valor alterat. El triple-test consta d’una prova de sang (cribatge bioquímic) i d’una ecografia que inclou el mesurament del plec nucal del fetus.

S’ha de tenir cura amb els embarassos de bessons, perquè l’analítica de sang no és fiable i només l’ecografia ajudarà el ginecòleg a establir-ne el risc.

En el cas de les receptores, el triple-test s’ha de realitzar prenent l’edat de la donant (i no de la receptora) i per tant la necessitat de realitzar una amniocentesi és molt baixa.

Sempre has de demanar consell al teu ginecòleg i seguir la legislació del seu país. El triple-test o l’amniocentesi no solen ser obligatoris.