Puc tenir fills després d’un lligament de trompes?

Cada cop més, moltes dones que s’havien practicat una lligadura de trompes en el passat tenen el desig d’una nova gestació. Hi ha molts motius (personals, familiars, de parella) per desitjar un nou fill, ja que les circumstàncies que ens envolten varien amb el temps i algunes decisions que abans s’havien considerat com definitives han de ser revisades.

La tècnica de la lligadura de trompes consisteix a impedir per mitjans quirúrgics el pas dels espermatozous cap a la zona ampular de la trompa de fal·lopi i amb això la fecundació de l’òvul, que de forma natural té lloc en aquesta regió. Habitualment es realitza la secció d’un fragment de trompa i una lligadura amb sutura reabsorbible, de manera que els extrems se separen i augmenta l’eficàcia anticonceptiva del procediment. L’inconvenient sorgeix quan es desitja recuperar la seva funcionalitat.

Encara que la repermeabilització és possible tècnicament, existeixen múltiples inconvenients per fer-la. D’una banda l’amplitud de la zona extirpada i per una altra l’existència d’adherències, entre altres vàries. Fins i tot una tècnica quirúrgica impecable no garanteix l’eficàcia de la reparació, perquè en això influeixen molts factors (cal recuperar tant la permeabilitat com la motilitat de la trompa). No obstant, existeixen casos en els quals aquesta tècnica és especialment recomanable (dones molt joves que es plantegen més d’un embaràs en el futur).

Per tot això, actualment les tècniques de reproducció assistida (concretament la fecundació in vitro) són un mètode d’elecció freqüent, ja que permeten centrar l’objectiu a curt termini, sense haver d’esperar el resultat d’una tècnica quirúrgica. No obstant això, l’edat de la dona és el factor més condicionant, ja que les possibilitats d’èxit disminueixen en augmentar l’edat i per aquest motiu una vegada presa la decisió no és aconsellable dilatar la seva posada en marxa.

Habitualment la lligadura de trompes és emprada com un mètode anticonceptiu definitiu. Per aquest motiu, també és normal que la dona ja hagi tingut fills (és a dir, que sigui inicialment fèrtil). Aquesta circumstància simplifica lògicament l’estudi necessari.

• És important practicar una anàlisi de sang per comprovar que no existeixin alteracions hormonals. El test hormonal basal (FSH, LH i Estradiol) permet conèixer la capacitat dels ovaris per produir òvuls.
• A l’home se li practica un seminograma. Es tracta d’una anàlisi senzilla que permet estudiar la capacitat fecundant del semen.
• Amb els resultats ja a la mà, s’inicia el procés per al diagnòstic i la recomanació del tractament més adequat.

En el cas que es confirmi que la capacitat dels ovaris per produir òvuls està conservada i que no existeixi patologia de l’home ni de l’endometri, la indicació seria practicar una fecundació in vitro amb o sense Injecció intracitoplasmàtica d’espermatozous.

En el cas que s’hagués diagnosticat un pòlip endometrial o un mioma, es pot programar una histeroscòpia per a la seva confirmació. La histeroscòpia és una exploració de l’interior de la cavitat uterina que es realitza habitualment sense necessitat d’anestèsia. Permet arribar al diagnòstic de certes patologies i realitzar fins i tot el seu tractament en certes ocasions (es poden extirpar pòlips o miomes, per exemple).